L'Electroma que és?

Molt abans de que els essers humans tinguessin cap consciencia de que es trobaven dins un Cosmos i que una de les principals forces d’aquest Cosmos era l’electromagnetisme, l’esser humà tenia ja la intuïció de que dins del seu cos biològic, de la seva identitat evident, hi vivia un altre identitat que no era biològica i no era evident. Es té constància que al segle VI aC, dins de les creences òrfiques, ja es definia l’anima com; “allò que, pel seu origen diví, queda o sobreviu després de la mort del cos”. Per aquell mateix temps, segle VI aC, el matemàtic grec Tales de Mileto començava a descriure uns primers fenòmens elèctrics. Però no va ser fins al 1646, dos mil·lennis després de les creences òrfiques i de Tales de Mileto, que Thomas Browne va definir per primer cop a la historia dels essers humans els termes “elèctric” i “electricitat” en la publicació Pseudodoxia Epidèmica. Llavors l’electricitat passava per ser poc més que una curiositat, un espectacle modern que únicament es mostrava en privilegiats esdeveniments socials. El 1770 l’italià Luigi Galvani publica les seves observacions sobre la electricitat en els animals. Serà un primer pas que passarà totalment inadvertit. A finals del segle XIX, dos-cents anys desprès de la definició feta per Thomas Browne, descobriments per l’aprofitament social i industrial del fenomen, faran que l’electricitat es converteixi en una de les principals forces motrius de la segona revolució industrial i fins avui. El 1924 Hans Berger va inventar l’electroencefalograma (EEG) aparell que permet observar la manifestació de l’activitat elèctrica en el cervell. A partir d’aquest invent, encara que el cor no bategui i els pulmons no actuïn, fins que l’EEG no indica que ha desaparegut l’activitat elèctrica al cervell no és considerarà difunt. En les primeres dècades del segon mil·lenni, moltes de les investigacions científiques per desvetllar com funciona el cos humà s’han dirigit a estudiar tres sistemes clau; el genoma, el proteoma i el microbioma. No ha sigut fins a l’actualitat més recent que la Ciència ha començat a prendre interès per un altre sistema que també és fonamental per a la vida, no sols per a la humana també ho es per a les plantes i els animals. La xarxa bioelèctrica. S’està constatant que aquest sistema pot ser realment qui faci funcionar tot l’organisme i ja alguns destacats científics han començat a anomenar-lo com l’ “electròma”. Segons la divulgadora científica Sally Adee, experta en aquest camp, autora del llibre “Somos eléctricos”, en un article publicat a Nesta explica: “així com les senyals elèctriques sustenten les xarxes de comunicació del planeta, estem descobrint que fan el mateix en els nostre cos. La bioelectricitat es la forma com les nostres cèl·lules es comuniquen i coordinen entre si”. Mustafa Djamgoz, emèrit en Biologia del càncer en l’Imperial College de Londres, explica què és i com es genera la corrent de l’electròma; “Alguns dels elements que acumula el nostre cos, com ho son, sodi, potassi, calci, magnesi, zinc, provoquen una reacció química que fa que es separin els seus àtoms formant el que es coneix com a ions, partícules amb carga elèctrica. Els fluïts del nostre cos van plens d’aquests ions. Els de carga oposada s’atrauen, els que tenen la mateixa carrega es rebutgen i al circular pel nostre cos generen corrent elèctrica”. Segons aclareix Mustafa Djamgoz es tracta d’una corrent de molt baixa potencia, tot just uns 70 milivolts, mínima si la comparem amb els 1.500 milivolts de qualsevol petita pila AA comú. Si de futur es confirmen aquests indicis científics voldrà dir que pel desconeixement de l’existència del fenomen electromagnètic, es va cometre l’error de regular la vida humana, una identitat elèctrica, amb criteris biològics/reproductius i no amb criteris de l’activitat electromagnètica que manté actiu tot el Cosmos. Com es diu popularment, miraven el dit per la llavors absoluta impossibilitat tecnològica de poder veure la lluna. Si es declara difunt quan en l’ EEG no rep senyal d’activitat elèctrica al cervell, és raonable deduir que qualsevol format biològic, per més gran, petit o microscòpic que sigui, és pot declarar viu a partir del moment que l’ EEG manifesti que acull activitat elèctrica? Culturalment ser essers elèctrics no tan sols desactivaria per sempre els principis patriarcals i amb ells l’error d’haver socialitzat allò que tan sols era biològic/reproductiu, material perible, sinó que ser essers elèctrics a més facilitaria la lliure decisió d’identificar-se o no amb un dels gèneres i de considerar optatiu el fet de contribuir o no a la reproducció biològica del biodegradable amfitrió que temporalment ens hoste. Qui és energia elèctrica no neix ni mor. Tant sols es transforma. Així doncs qui és un esser elèctric no és ni dona ni home. És una identitat transversal, pura energia.