Lliure pensament

 

la mona

ex sapiens

Anton layunta

 

 

 

 

 

La primera vegada que vaig sentir parlar del lliure pensament

vaig pensar que era un acudit.

Com podia algú tenir el pensament captiu?

Com podia existir la necessitat de definir-se com a lliure pensador?

Llavors tenia dotze anys i molta, molta candidesa.

Anton Layunta

 

 

 

Mig segle després estic intentant superar el repte d’explicar perquè, amb el pas del temps, he arribat a definir-me jo, a mi mateix, com un lliure pensador. I, el que fa mes divertit tot això, em puc imaginar a molts dels que m’escoltin dir-ho posant la mateixa cara de prendre’ns-ho a broma que posava jo cinquanta anys abans.

Es fa difícil definir que és el Lliure Pensament perquè per mi es allò que no té regles, ni dogmes, ni uniformitats. Ser lliure pensador és tindre una actitud lliure a la vida.

Es allò que bàsicament, per ser autèntic, ha de tenir tantes diferents formes d’ús com persones practicant-lo.

Diré més, generalment el que val per un, exactament igual, no val per la resta.

Penso que el millor per explicar-me serà explicant una història inspirada en un cas real i així qui ho desitgi podrà treure les seves pròpies conclusions.

 

No fa masses anys, la vida va arribar a no tenir cap sentit per la protagonista d’aquesta historia. Us parlo d’una mona de la vanitosa branca dels sapiens.  Era un esser adult que ja s’havia atipat de somiar una vida i d’aparentar viure sempre un altre.

Per ser acceptada per els seus congèneres poc a poc havia anat renunciant a tot el que no fos convenient. I ja no li quedava cap ni un dels grans somnis que va tenir des la naixença. I el que la desengrescava mes, ja no es veia capaç d’imaginar-ne de nous.

 Finalment, desprès de molt mesos de donar-li voltes al cap, va decidir donar-se una ultima oportunitat de trobar una raó suficientment lògica per seguir viva i no avançar voluntàriament la data de la seva mort.

Hauria de ser una raó tan potent, tan il·lusionadora, que l’obligues a prendre el dur compromís de viure en primera persona la decadència del seu cos fins el final de la vida.

Tractant-se d’una decisió tan important calia que aquesta vegada la recerca fos lliure de cap sumis ió, de cap dogma i de cap auto traïció per la tradició ja que depenia molt d’aquella ultima oportunitat. Aquesta vegada no valien excuses, ni tabús, ni res que sentis aliè al seu pensament i que no hagués constatat abans per ella mateixa.

El primer que va pensar va ser que intentar trobar una nova raó amb tot el que havia emmagatzemat durant anys en el seu petit cap de mona, era evident que la portaria al mateix lloc on era. Seria com fer de nou una suma i amb els mateixos sumands volgué obtenir un resultat diferent.

Li calia trobar sumands factibles de ser canviats per ella mateixa i va començar per el principi. Es va imaginar que un altre cop estava a la casella de sortida del tradicional joc de la vida i que aquesta vegada tot valia.

Com si hagués passat una goma desborrar per el seu cap,  instantàneament va desaprendre tot allò que temps abans s’havia empassat sense pensar.

Va decidir que el primer que calia fer era tornar a re definir-se. Tornar a pensar; que era? a on era? i finalment, perquè pagaria la pena viure la vida fins el final.

Per saber la mona que era, podia escollir entre moltes opcions tradicionals però ni pensaments filosòfics, ni religiosos, fins i tot ni els avanços de la ciència, no l’havien donat mai encara una resposta clara i definitiva a la pregunta mes important; si havia nascut perquè tenia de morir?

Va pensar que si ja es coneixes la veritable resposta, totes les altres revelacions, hipòtesis, tradicions i dogmes, ja haguessin desaparegut automàticament.

A la nostre mona, com no li quadraven les respostes convencionals que normalment donaven al tema de la vida i la mort, va recordar que fins que no va ser grandeta ella creia que érem passatgers del microcosmos viatja’n al macrocosmos. Ho imaginava com puja’n per una escala de cargol on cada vegada que es puja un esglaó es canvia de mida i de competències.

La d’espermatozoide va ser el primer esglaó que la mona tenia constància científica d’haver superat. Com es ben conegut la prova va consistir en una cursa mortal. Només el guanyador va seguir viu i normalment en aquest tipus de proves arriba’n a participar mes de tres milions de peixos microscòpics que els hi va la vida.

I llavors es va preguntar si  aquell peix menut i invisible a ull vista, quan participa en la cursa, s’imagina que com a premi per guanyar-la es convertirà en un simi gegant i que viurà fora de l’aigua?

Ella estava segura que no. Tot el que s’hagués pensat aquell minúscul ser no li va valer de res. Al final tot va resultar ser un altre cosa totalment inimaginable per a ell.

La mona va adonar-se que hi havia una semblança amb el que podia estar succeint a ella. Tot el que pogués pensar per  després de la mort seria perdre el temps. Era el mateix que li va passar al espermatozoide.

Fos quina fos la solució no pagava la pena patir. Pensava que si fins a ser mona tot havia anat be, perquè d’ara endavant, en el següent esglaó de la seva imaginaria escala de cargol, perquè l’hauria d’anar malament?

Segur que tot estava passant com era previst que passes encara que no ho pogués entendre amb el seu cap de mona. I ella patia i desconfiava.

No sabia res de res del que passaria, com tothom, i el que era mes important per la seva felicitat, no la preocupava gens no saber-lo. Havia decidit confiar en la seva teoria i per sobre de tot en la seva sort.

Una vegada establert i acceptat per la mona aquest senzill i científicament constatat marc general on encaixava la pròpia hipòtesi de la seva existència, una raó de collita pròpia, una vegada havia definit que era un passatger del microcosmos viatja’n al macrocosmos, havia definit  el que creia ser.

El segon pas per assolir la seva re definició de ultima oportunitat, era saber a on estava. Que era allà on temporalment estava materialment implicada.

De sempre la mona no es reconeixia massa en la vida que el seu cos vivia un dia darrera l’altre. La major part del temps la passava refugiada en la seva ment. Damunt la Terra per a ella no mes hi havia el que irremeiablement  havia de conviure fins la mort.

El que la feia sentir millor era quan negra nit, la absència de la llum del sol li deixava veure que havia allà dalt. S’escapava de la realitat tossuda del planeta que trepitjava i dirigint els seus ulls cap al cel  tornava a trobar els coneguts estels, la mateixa lluna i el sistema solar que puntualment estigues en transit per el seu camp visual. Tot amb el fons de la infinita foscor del Cosmos.

Mira’n el de sempre mai tindria la possibilitat de trobar una resposta diferent a la renovada pregunta de on era. La mona es va trobar un altre vegada que el guió clàssic la conduïa al mateix lloc, no valia per canviar cap sumand de la suma personal imaginaria. 

Aquell punt de vista del cel l’hi oferien uns ulls. Els ulls d’una mona. Un tipus de visió especialitzada per saltar per els arbres i agafar fruits. No per veure directament mes enllà de la lluna.

Calia mirar-lo amb uns altres ulls. Els ulls de la imaginació. Aquesta vegada calia poder veure-ho tot de l’inrevés. Veure la Terra des del cel.

I, mentalment, oblidant-se de la realitat, de la limitada dimensió del cos d’un homínid i utilitza’n tota la seva imaginació, la mona va aconseguir situar-se fora de la limitació del mon real.

En realitat no tot va ser fruit de la seva imaginació. La necessitat que sempre havia tingut de trobar respostes, l’havia portat a conèixer científicament i amb tot luxe de detalls el que qualsevol es podia trobar allà dalt.

I sense pensar-s’ho mes, amb aquesta mínima informació, es va llançar a fer aquell viatge mental. L’objectiu; veure la Terra des del cel.

Desprès d’una estona relaxant-se, amb els ulls tancats la mona va visualitzar perfectament com ascendia suaument i anava deixa’n enrere, a la seva esquena, ocells, núvols, el planeta, i tot el sistema solar al complert.

Imaginava que pujava i pujava amb la mirada fixada en un petit punt lluminós de l’infinit fins que va creure que havia anat lo amunt que feia falta per veure-ho tot a l’inrevés i  va decidir parar.

En aquella situació imaginaria la mona lentament va anar torna’n la seva mirada cap a allà don creia haver vingut. Volia veure el planeta i el que tenia allà davant era la Galàxia. Va quedar paralitzada davant d’aquell espectacle ullprenedor. Aquella imatge es va fixar en el seu cap per sempre mai mes.

La veia perfectament. Surant plàcidament en la nit del cosmos. Semblava un immòbil i descomunal núvol de coto flux amb milers de milions de garlandes en forma d’estels i boles brillants de totes les mides i anàrquicament repartides. Grogues, liles, vermelles i també d’un intens blanc pur.

Des d’aquella situació excepcional no sols no es veia la Terra, no s’arribava a veure ni el gran sol que la escalfava.

Era evident que el seu petit i conegut mon, allà, en aquella dimensió, no tenia cap mena de transcendència. Tot el que pogués estar passant en aquell punt ara invisible no tenia cap importància per la resta de la Galàxia.

De sobte va tindre la sensació de ser una criatura minúscula i amoïnada en aquell microcosmos invisible. Va tornar a sentir-se tan insignificant i fràgil com aquell espermatozoide que un dia va ser.

Aquella visió li va provocar que tot d’un plegat aquella bestia veies clar on realment havia viscut enganyada fins aquell instant.

Era amb els ulls tancats a una imperceptible bola de la galàxia que donava voltes i voltes a un minúscul estel que l’escalfa. La única singularitat d’aquesta curiosa esfera consistia en que era plena de vida.

De tota la varietat de vegetals i animals que allà hi viuen, hi ha una espècie que feia molt de temps que esgarrava tot l’equilibri natural d’aquesta petita illa viva en continuat perill d’extinció.

Aquells sers vius que no tenien el respecte necessari per l’equilibri natural del seu habitat eren mones de la branca Sapiens com ella.

Des del total desconeixement de quina era la realitat mes immediata, fins fa molt poc temps aquestes sapiens  ni sabien que vivien damunt d’una esfera, van atrevir-se a impulsar una veritat inventada. Aquests tipus d’homínid ignorant es va auto proclamar deu d’un Cosmos que desconeixia totalment.

Al inici ho van immortalitzar en documents manuscrits que amb els pas dels segles i l’estratègia de la por, els van convertir en els llibres sagrats que marcaren la vida de totes les següents generacions.

Era com si en la nit dels temps, en la foscor del desconeixement, algun avantpassat, casualment, hagués encès una foguera en un lloc fortuït i, al tros rodo il·luminat per la resplendor del foc, allà on es podia veure a ull nu, el van definir com la única i indubtable veritat . Per dogma el seu límit era allà on la penombra es convertia en foscor. Les mones sapiens van establir que era allà on finalitzava la raó. La resta era el mon infinit de les tenebres.

I això no va ser tot, qualsevol mona que s’atrevís a explorar mes enllà del límit, on ja no arriba la llum de la foguera, seria marcada com heretge, pecadora, enemiga de deu i la perseguirien fins a la seva mort.

A força de repetir la mentida per els segles dels segles l’espècie de les mones sapiens des de petites ja prenien la zona il·luminada per la foguera dels pares fundadors com l’única realitat possible que existia i que calia mantenir-la i defensar-la de tots aquells que la volguessin canviar. Van ser capaços fins i tot de castigar a qui digues que la terra era rodona o que girava al voltant del sol.

Quan mes prop de la flama, mes il·luminat i mes savi se’t considerava. Quan mes lluny del foc, mes penombra, mes dubtós i la comunitat no et veia amb bons ulls.

Per perpetuar la seva veritat les mones sapiens van crear lleis, exercits que la protegiren i centres evangelitzadors que l’escampessin.

Mestres de l’arquitectura y de les belles arts van ajudar-los a visualitzar aquella tradició inventada  i així va ser com la mentida es va anar fent tan creïble que per a tothom va esdevenir l’única veritat possible. Pocs eren ja els que s’atrevien a imaginar altres possibilitats.

Encara avui, milers d’anys després, les mones sapiens segueixen tenint segrestada a la resta de les seus congèneres i en perill d’extinció a quasi totes les demes formes de vida amb qui comparteixen el planeta.

Que hagués passat si aquell algú dels pares fundadors, la mona que va encendre la foguera inicial, la hagués encès a un altre lloc, en un altre temps?

Pot ser que la cultura i la tradició seria’n unes altres molt diferents. Pot ser que les flames d’aquesta altre foguera serien molt mes altes i l’illa de llum que faria aquesta hipotètica foguera seria mes ample. Hi cabrien mes possibilitats de coneixement?

 La mona que mentalment encara era allà dalt extasiada davant la Galàxia, de sobte va obrir físicament el ulls. Tornava a estar en la mateixa situació des don ho havia imaginat tot però es sentia lleugera, alliberada. Amb els ulls oberts va quedar immòbil per uns instants. Reflexionant.

Era un passatger del Microcosmos viatja’n al Macrocosmos.

No sabia res de res i el que era mes important, ja no la preocupava gens no saber-lo. Tenia mes confiança en el que no sabia que en el que les altres mones sapiens deien saber.

Realment tot allò l’havia canviat emocionalment. Ara tot tenia una coherència, la seva coherència . Havia trobat una raó estimulant per perllongar la seva existència; re descobrir-se.

S’ha avergonyia del que havien fet i continuaven fen els seus consemblants Sapiens i això l’encoratjava tan que va decidir que el que li quedes de vida en aquella dimensió del Cosmos tot el dedicaria intensament a ensenyar que hi ha un altre forma d’entendre el que som i a on som. Que per ser mes feliços cadascú ha de decidir la seva pròpia raó de viure. La que a ell l’hi faci mes el pes. I fer-se per sempre l’únic responsable.

La nostre mona imaginava que era. Sabia a on era. I havia deixat de pensar en avançar la data de la seva mort. D’ara en davant i fins que les forces del seu cos s’ho permetessin tenia molt que fer amb la seva vida de mona que havia superat ser una mona sapiens. Pensava per ella mateixa.

 

 

 

 

Per ser lliure pensadors em de prendre el control i la responsabilitat de la nostre vida i pensar que els demés sers vius contemporanis nostres, amb els que compartim el planeta, també estan fent el seu procés de vida. El respecte a tots serà la nostre millor garantia de ser respectats.

Tenir empenta, confiar en les capacitats pròpies, concebre els errors només com a errors i no com a fracassos, reduir el perfeccionisme i ser optimistes són petites assegurances per viure la pròpia vida més des de la positivitat que des de la negativitat.

Per acabar d’il·lustrar aquesta singular informació he seleccionat, de entre totes les que deuen existir a la Historia, frases del moviment lliure pensador de tots el temps que em van despertar del sapiens que em portava de cap.

 

La realitat és allò que quan un deixa de creure en ella no desapareix.

(Philip K. Dick)

 

Estic en contra de la religió perquè ens ensenya a estar satisfets amb no entendre el mon.

(Richard Dawkins)

 

L’Església diu que la terra es plana, però jo he vist la seva ombra a la lluna i tinc mes fe en una ombra que en l’Església.

(Hernando de Magallanes)

 

No hi ha cap absurditat tan obvia que no pugui ser fermament plantada en el cap d’un home si simplement es comença a imposar-se-la abans del cinc anys d’edat, repetint-se-la constantment amb una aparença de gran solemnitat.

(Artur Schopenhauer)

 

Ubi dubium ibi libertas (“On hi ha dubte hi ha llibertat”)

(Proverbi Llatí)

 

L’escepticisme es el deure mes alt, y la fe cega l’únic pecat imperdonable.

(Thomas Henry Huxel)

 

Si creiem en coses absurdes, cometrem actes inhumans.

(Voltaire)

 

Le veritable avantatge que te la veritat consisteix en que, quan una opinió es verdadera, pot ser extingida una vegada, dos vegades, o moltes vegades, però en el pas del temps i hauran persones que les redescobreixin, fins que alguna de les seves reaparicions caigui en un temps en el que, a partir de circumstancies favorables, escapi de la persecució, fins que hagi calat tan fondo que pugui suportar tots els intents de suprimir-la.

(John Stuard Mill)

 

No em sembla creïble que el mateix Deu que ens ha donat els sentits, la raó i la intel·ligència, hagi decidit que abandonen el seu us per donar-nos per mitja d’altres el que podríem obtenir per mitja d’aquests sentits.

(Galileu Galilei)

 

Recela dels profetes i aquells que estan disposats a morir per la veritat, ja que com norma general fan morir a molts altres amb ells, sovint abans que ells, i de vegades en lloc d’ells.

(Umberto Eco)

 

Allà on sigui un deure adorar el sol, es bastant segur que serà un crim investigar les lleis del calor.

(John Morley)

 

El tira ha de revestir-se amb una aparien cia de devoció extraordinària a la religió. Els súbdits son menys aprehensius davant d’un tractament il·legal dispensat per un governant a qui consideren piadós i respectuós de la divinitat. Al mateix temps, es revela’n menys fàcilment contra ell creient que te als deus del seu costat.

(Aristòtil)

 

Fe significa el desig de no saber el que es verdader.

(Thomas Paine)

 

De la mateixa forma que un home pot beure aigua de qualsevol costat d’un dipòsit ple d’aigua, de la mateixa forma un teòleg pot extraure de qualsevol escriptura allò que serveixi als seus propòsits.

(Bhagavat Gita)

 

Si la ignorància de la natura va donar llum als deus, el coneixement de la natura condueix a la seva desaparició.

(Percy Byssche Shelley)

 

Deu es un pensament que torça tot el que era recte.

(Friedrich Nietzsche)

 

Lo invisible i lo inexistent s’assemblen molt.

(Delos B. McKown)

 

¡Oh insensat home que no pot crear ni un cuc i va creant deus per dotzenes.

(Michel de Montaigne)

 

A on termina el coneixement comença la religió.

(Benjamin Disraeli)

 

L’escepticisme es la castedat de l’intelecto i es vergonyós entregar-lo massa d’ora o al primer que es presenti.

(George Santayana)

 

 

El dubte es una condició desagradable, però la certitud es absurda.

(Voltaire)

 

La Ciència no sols no ha trobat a Deu, es que no l’estat buscant.

(Gary Loan)

 

La incompatibilitat entre ciència i religió es simplement aquesta; un científic no creurà res fins que no ho vegi; un religiós no veurà res fins que no ho cregui.

(Charles J. C. Lyell)

 

 Dubteu de tot. Troveu la vostre llum.

(Buda)

 

Doneu-me la turmenta i la tempesta del pensament i l’acció, mes que la calma de la ignorància i la fe.

(Robert G. Ingersoll)

 

Les persones volen alguna cosa més que corregir les seves debilitats, volen que la vida tingui sentit

(Martin Seligman)

 

Les persones que sobrevivien a les barbàries tenien un tret comú: per a ells la vida tenia un sentit, i creien i confiaven amb convicció que, malgrat el patiment, la seva vida i el seu projecte de vida seguia tenint sentit.

I és que el sentit que atorguem a la vida ens fa mantenir la darrera llibertat humana, l’elecció de l’actitud davant del que vivim . Ens dóna fortalesa de resistència.

(Victor Frankl)